Arriba un temps nou. El proper diumenge comença l’Advent, temps d’esperança. Tots som convidats a viure esperançats, amb una esperança que no és resignació, sinó una veritable esperança que té les seves arrels en la fe i que s’alimenta de l’amor.
L’Advent ens convida a tenir la fortalesa pacient i preseverant que no cedeix al desànim en les tribulacions, i l’actitud i audàcia d’esperit que confia i s’enforteix en l’amor de Déu.
L’esperança de l’Advent és una actitud, un valor que ens convida a estar atents i per viurer-la cal saber com la tenim, si té bona salut o si en té poca. A tu, quines coses o persones t’ajuden a viure l’esperança?
La nostra esperança ha de ser dolça i profunda, perquè brolla no de l’esperança humana, tan sovint assentada sobre il·lusions vanes, sinó de l’esperança cristiana que es fonamenta sòlidament en la certesa de qui ens estima, sempre.
Trobarem pel camí molta gent desesperançada que han abandonat la “marxa”. Estan cansats, no tant del caminar, com per la manca de coratge, perquè han oblidat per què caminem, amb qui hi anem, quina és la meta de tot el nostre esforç i desfici.
Si no hi ha goig en el caminar, perdem l’esperança. Caminem doncs, o millor dit, seguim caminant junts, tot sembrant esperança. I fem-ho al nostre estil, que és l’estil de Poveda: la família Arnauda unida, tenint molt present que “la fuerza está en la unión” Poveda.
Tinguem bon temps d’advent.
